MARÇÀhistoria

MARÇÀ - Marsá-Marzano-Martius - (D.P.M. © 2757a.u.c.)

jueves, octubre 21, 2004

La Conquesta de la Ribera d'Ebre

Les Terres de l’Ebre van ser conquerides en el segle VII pels musulmans, i, durant centúries, aquests exerciren el seu poder sobre elles. La descomposició d’Al-andalus en petits regnes de taifesa favorí l’expansió cristiana cap a un sud musulmà. El fet de que les Terres de l’Ebre fossin un indret pròsper i un lloc estratègic va fer que patissin incursions cristianes i freqüents atacs durant el període de la Reconquesta... va ser Ramon Berenguer, l’espòs de Peronella, reina d’Aragó, qui es decidí a conquerir-les d’una forma definitiva:

Va ser vers l’any 714 (quan bona part de la Península ja estava ocupada pels sarraïns) quan els musulmans, comandats pels cabdills Musa i Tàric, van baixar per l’Ebre i van conquerir la seva conca i riberes. Sorprèn que ben aviat es va produir el fenomen antagònic, els temptatives de realitzar la Reconquesta cristiana: a les acaballes del mateix segle VIII comencen els intents de reconquesta de la zona, especialment en el cas de Tortosa (que importava molt per la seva situació estratègica): “... era un punt clau tant per a una posterior reconquesta dels territoris enllà de l’Ebre com per ala necessària i pacífica repoblació del Camp de Tarragona” (Carlemany intentà apoderar-se’n el 799 pel seu valor estratègic, i no ho va aconseguir tot i la victòria naval).
La Ribera d’Ebre depenia de la taifa de Tortosa, el representant al territori va ser el walí de Siurana, per la seva part aquest tenía representants (cabdills) als castells principals del sector (Ascó, Móra d’Ebre, Miravet) ...aquests representants tenien poder sobre un territori determinat. Durant el període que compren el 804 i el 811 s’esdevingueren tres expedicions de Lluís el Pietós contra Tortosa, però els infidels de les terres circumdants (Lleida, Fraga, Saragossa) ho varen impedir. El comte Sunyer ho va intentar de nou el 936 i, tot i que no és del tot segur, sembla que va fer-la tributària; també el 964 ho va intentar el comte Borrell II, sense conseqüències positives ja que Al-Hakem II, Califa de Còrdova, va “exercir” la oposició militar, amb ell negocià la pau. Ramón Berenguer II, l’any 1119, ho va intentar inútilment i el 1123, protegit per la butlla papal de croada que li concedí Calixt II.

Aquests fets preocuparen molt als Comtes catalans... doncs no sol les terres banyades i circumdants a l’Ebre depenien de la conquestade Tortosa sinó el fet de que per reconquerir el regne de València per algun lloc s’havia de passar ( i Tortosa era aquest lloc). Però bé, si tot depengués de Tortosa encara rai, però les Terres del’Ebre (i la Ribera d’Ebre no n’està exclosa) contaven amb nombroses fortaleses inexpugnables.
De fet, però, és cert que la oposició principal era la de Tortosa. L’ajuda que rebia aquesta era la principal causa de les derrotes cristianes, per tant calia evitar, en els següents atacs l’ajuda que rebia procedent del’exterior, per mar i per terra, fos com fos i amb els mitjans més escaients, sol així s’abatria d’una vegada per sempre “la clau del’Ebre”.
És per això que el Comte de Barcelona va fer les donacions al Temple dels castells de Granyena de les Garrigues i de Barberà de la Conca, tot i això les tropes àrabs de Lleida i Fraga o les de Siurana no abandonarien les seves fortaleses mahometanes, exposant-sea perdre-les per voler ajudar a Tortosa. Però els comtes catalans solament havien aconseguit conquerir les planes de les Garrigues, la Conca de Barberà, l’Alt Camp, el Baix Camp i el Tarragonès (dit amb una distribució semblant a la actual), mentre els altres regnes cristians, com Castella, ja posseïen Toledo des de l’any 1085; i el Rei d’Aragó, Alfons el Bataller, era senyor de Saragossa des de l’any 1118, de Tudela, en el següent any, i de Calataiud, dos anys després, més tard aquest mateix aconseguí conquerir als moros el castell d’Horta i d’altres indrets compresos entre el riu Matarranya i l’Ebre, el 1133 va apoderar-se dels castell de Mequinensa (a la unió entre el Segre i l’Ebre), una de les places més fortes que posseïen els musulmans, aquesta victòria significava el trencament de la comunicació musulmana entre Lleida i Tortosa. Un cop feta la conquesta de Mequinensa, el governador de València i Múrcia (Ibn Ganiya), l’any 1136, recuperà la plaça forta de Mequinensa i s’endinsa pels territoris de les rodalies. Així doncs la Marca Superior d’Al-Andalus quedava delimitada per les serres que van desde Tortosa fins Lleida, accidents geogràfics molt acusats que marcaven la línia divisòria entre el cristians i els sarraïns. Els rius Ebre i Segre i els seus marges eren protegits per fortaleses inexpugnables si es podien ajudar les unes a les altres en cas de perllongat setge –si no capitulaven-, doncs la seva situació coronant els cims i protegides per les aigües dels dos respectius rius (que cal recordar que l’Ebre posseeix i posseïa força cabal). L’única solució possible era un setge “potent” i durader... que debilités les fortaleses.
Així doncs, el comte de Barcelona va acceptar la proposta del rei deCastella: conquerir Almeria, un port molt important amb drassanes que el feien un centre de comerç molt valuós entre Al-Andalús i Àfrica (i Orient), també era un refugi de pirates del mediterrani. Ramón Berenguer IV atacà Almeria per mar, amb l’ajuda dels genovesos, i Alfons VII de Castella ho va fer per terra. La ciutat quedà sota poder cristià el 17 d’octubre de 1147... i fins el 1157 no va ser reconquerida pel Califa almohade Abd al-Mumin i el rei de València Ibn Mardanís.
Però en el període en que Almería fou cristiana s’aconseguiren tres objectius: impedir l’entrada de tropes musulmanes procedents del Nord d’Àfrica que acudissin als socors en cas de perill sol•licitats pels seus companys sarraïns, expulsar els pirates que atacaven les platges catalanes i impedir que les forces mahometanes de Múrcia i València abandonessin els seus castells per por a un atac cristià si s’allunyaven per auxiliar els castells amb el setge de l’Ebre, especialment, i com no, el de Tortosa.
De fet, però el setge no estava complert, quedava oberta una porta per la qual Tortosa podia rebre suport: la via fluvial de l’Ebre...pel riu podien arribar guerrers de Miravet, Móra, Garcia, Ascó, Flix, Mequinensa, Fraga, i Lleida. Ruta fluvial emprada en altreses comeses bèl•liques (com la d’Anníbal).
Si no es rendia Tortosa les altres fortaleses seguirien sent in vencibles, com havia estat passant des dels segles anteriors. Per Tortosa també podien entrar guerres mahometans des de la Mediterrània. Lleida, per la seva banda, sabent que Tortosa podia proporcionar-li aquesta ajuda, es sentia segura, i Tortosa pensava el mateix; la mateixa confiança planava per la resta de fortaleses de les Terres de l’Ebre i el baix Segre (proveïdes d’abundants queviures i guerrers)... aquestes condicions van fer que les fortaleses musulmanes es veiessin aptes per resistir llargs setges, i inclòs no descartaven la possibilitat d’atacar. Ramon Berenguer IV, doncs, va arribar a la conclusió de que per conquerir els dominis de més enllà de l’Ebre devia trencar la barrera dels castells moros riberencs...

CONQUESTA DEL CASTELL DE MÓRA
Ascó va ser el primer objectiu a conquerir del Comte, així s’iniciaria el fort setge a Tortosa que estaven buscant els cristians des de la conquesta d’Almeria: R. Berenguer IV, encomanà Ascó a Ermengol d’Urgell (aquest a canvi rebria el domini de la ciutat de Lleida, amb la major part dels seus termes, i la tercera part de tots els llocs menys els termes dels castells). Així doncs, la tercera part de Lleida correspondria al comte d’Urgell... i el comte de Barcelona, amb les seves dues terceres parts pensava donar-les a l’ordre del Temple, i així mateix pensava fer-ho amb una cinquena part de la mateixa ciutat de Lleida, i el cas és que prometé fer-ho. Ascó i les seves pertinències (la Bisbal de Falset, Cabassers, la Torre de l’Espanyol i Vinebre), d’aquesta manera, quedaven conquerides el 1148. El comte d’Urgell es convertiria en castellà d’Ascó gràcies a la voluntat de R. Berenguer IV. Un cop fet la conquesta d’Ascó, el comte de Barcelona continuaria amb l’expedició cap a Tortosa amb els seus aliats, templers, genovesos i diverses famílies nobiliaries (com els Montcada i els Entença). Tortosa fou assetjada per terra i per mar des del 29 de juliol del 1148, i resistí fins el 30 de desembre del mateix 1148, data en la que els sarraïns capitularen. L’estratègia de R. Berenguer donant Ascó al comte d’Urgell era molt clara: si el comte d’Urgell s’encarregava de lluitar amb el seu exèrcit en Ascó, s’evitaria el pas dels sarraïns de Lleida que acudissin a l’ajuda de Tortosa via el riu, però no sol evitaria això: si R. Berenguer IV hagués incorporat Ascó als seus dominis, no podria haver utilitzat tots els seus homes en la conquesta de Tortosa (ja que a Ascó també hi hauria hagut oposició musulmana amb la que lluitar).
Però no tot es redueix a això, hom pot pensar que Tortosa podria rebre ajuda per part dels castells de Móra, Garcia i Miravet, encara en possessió musulmana... però s’ha de pensar que si aquests castells haguessin acudit a l’ajuda de Tortosa, el comte d’Urgell (des d’Ascó, situat a menys de 26 quilometres del castell més llunyà d’aquests tres) hagués aprofitat aquestes “hores baixes” per conquerir-los. Lleida resistí sis mesos més (després de la caiguda de Tortosa) el setge cristià que utilitzaren la mateixa estratègia que en el cas de Tortosa, però en aquest cas qui feia la funció d’Ascó era Cabassers i el qui feia de comte d’Urgell era l’abat Esteve.
Fraga i Mequinensa varen ser conquerides el mateix any de la conquesta de Lleida, el 1149. A Ramón Berenguer IV li restava per conquerir les fortaleses de la dreta del riu Ebre, que eren Móra, Miravet i Garcia. Aquestes foren deslliurades amb molt de treball pel exèrcits del comte de Barcelona i els seus aliats (templers, genovesos, les famílies nobles i normands).
La darrera ofensiva vers els tres castells es produí l’any 1153, és precisament en aquest any quan es troba la primera menció del castell de Móra al ser conquerit pels exèrcits del comte de Barcelona, el qual, en acció de gràcies deixà entre els seus murs la imatge sota la invocació de santa Maria del Castell. Tots tres castells van ser conquerits en aquesta mateixa ofensiva.

REPARTIMENT DE LES TERRES DE L’EBRE I LES DONACIONS AL TEMPLE
Principis d’agost del 1151: el Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV concedeix el privilegi de dotació a l’església i Bisbat de Tortosa dels delmes i primícies dels fruits i animals que produïssin els cristians i sarraïns. També els atorga la possessió de totes les mesquites dels terrenys conquerits amb els seus respectius territoris vinculats. Una dada anecdòtica és la cessió de dos forns dins la ciutat de Tortosa, un al bisbe i l’altre als canonges més necessitats.
Pel que fa al repartiment de la ciutat de Tortosa i el seu terme (que anava des de la Roca Folletera fins al mar i del Coll de Balaguer fins al riu Sénia) entre els senyors que l’havien ajudat va quedar resolta d’aquesta forma: un terç (que comprenia el castell de la Suda) fou pels Moncada, un altre terç fou per als genovesos, mentre la Corona es reservà el tercer. Al Temple li pertocà la cinquena part del total més un desè del terç de la Corona. Lacomanda fou organitzada immediatament després de la conquesta.El Comte es reservà tots els temples cristians situats dins la jurisdicció d’Ascó (les esglésies de la Fatarella, Villalba, Berrús, Riba-Roja, Gorrapte, la Torre de l’Espanyol, Vinebre i Camposines) per a la construcció i manteniment de la seva Capella Comtal de Tortosa situada dins la Catedral. A començaments del juny de 1152, en el Castell de Miravet (des de la seva horta, segons consta en un document “in ipsa orta de Mirabet”) el Comte de Barcelona donà a Guillem de Sadaó algunes cases i propietats d’Ascó. Aquesta és la traducció del document al que s’ha fet referència en aquest mateix paràgraf:“ Sia conegut de tots que jo Ramon, comte de Barcelona i príncep d’Aragó, de Tortosa i marquès de Lleida us dona a vós, Guillem de Sadaó, pels serveis que m’haveu fet, les cases i una heretat a Ascó(procedents) de Abimuzit i altres amb totes les pertinences que li pertanyen a Ascó i el seu terme. I d’aquesta donació escrita més amunt, que la tingueu i en disposeu com a vostre perpetu alodi franci lliure per a vendre, donar i fer tota la vostra voluntat, vós i els vostres fills i tota la vostra posteritat. Salva (sigui) la meva fidelitat i la de tots els meus successors per tots els segles.
Signe Ramon comte, Signe Pere de Rovira, mestre de la Milícia, Signe Arnau de Bell-lloc. I, jo, Andreu per manament del meu senyor comte, ha sigut escrita aquesta carta. Amb aquest document es confirma que el 1151 Ascó (Ribera d’Ebre) ja estava sota el poder del Comte de Barcelona. És important saber que la donació de les cases i heretats d’Abimuzit i d’altres sarraïns d’Ascó a Guillem de Sadaó (“pels serveis que m’haveu fet”), va ser feta més abans d’un any de la conquesta del castell de Miravet (24 d’agost de 1153) i en la mateixa horta de l’esmentada fortalesa... això ens assabenta categòricament de que la conquesta del castell d’Ascó va ser realitzada molt abans que la del de Miravet i les de tots els altres de la Ribera. D’altra banda aquest document esdevé un argument més a favor de la teoria de la situació estratègica del castell d’Ascó, imprescindible per tallar tota comunicació a través del riu i facilitar d’aquesta forma la conquesta dels castells assetjats, primer Tortosa i posteriorment Miravet (“i companyia”).
Siurana, un cop va ser conquerida, el comte de Barcelona en va fer donació a Bertran de Castellet, juntament amb Berenguer de Mulnel. Aquests demanaren el testimoniatge dels moros que es quedaren a la Ribera d’Ebre i d’altres que havien emigrat a València per fer la delimitació del terme: “Així com la carrera va, la qual vé de Lleyda e traspassa sobre lamuntanya de Flix e travessa e fer el torn del qual, e puja sobre la Serra, e pren Jubalfader, e passa per la Serra e va a ferir a Bas edevalla entro al riu Siurana e passa per les Pinyeres, e pren les penes roges e passa per la font de la Pedrinera e va dret e fit en aquella serra sobre la torrent de Mitjanes, e puja de aquí avant entra en aquelles penes altes de labaria... e passa per aquelles penes e devalla pe aquell lloch que es dit de Guariol, e ve entro en la pedra fita e pren tot lo se monta de Montroig...".
El mes d’octubre del mateix any el comte de Barcelona, també, donava a un cavaller genovès, Bonifaci de la Volta, el castell i Vila de Flix, reservant-se, però, una tercera part:
"Incipit carta donationis quam fecit venerabilis Raimundis, comes Barchinonensis, Bonifatio de la Volta super castro de Flix... Ego Raimundus... dono tibi, fideli meo Bonifacio de la Volta, illud castrum de Flix ab fevum, simul cum ipso senioratico et cum ipsisestachanentibus et cum ipsa villa et terminis eius et cum omnibussibi pertinentibus, tali quoque modo, ut habeas preditum castrum tuut içomnis tua proienis per me et per omnes successores meos perfevum ad fidelitatem et servicium nostrum... Retineo, quoque, mihiterciam partem de omnibuseximentis que inde exierint, duas, vero,partes tibi concedo...” Aquesta donació fou confirmada i acceptada per Alfons el Cast l’any 1171.

El districte del Castell de Miravet, l’entitat territorial més important al nord de Tortosa, fou atorgat a l’orde del Temple el 24 d’agost de 1153. Els seus amplis límits, que probablement reproduïen l’antiga demarcació andalusina, integraven els castells i termes de Gandesa, Corbera, Algars, Batea, el Pinell i Rasquera. La donaciófou confirmada per Alfons I l’any 1182.

Com hem vist, Ramon Berenguer IV, després de conquerir el castell de Miravet, l’últim reducte sarraí de l’Ebre, juntament amb Siurana, donà als templers bona part de les terres riberenques i de la Terra Alta. La seva tàctica era que, fent aquestes donacions, el Temple defensés les possessions que tant treball li havia costat de conquerir i d’aquesta forma els moros perdrien tota esperança de recuperar-les. Móra, amb el seu castell, a més d’altres possessions com Tivissa i Marçà, se les reservà per al seu domini. D’aquesta manera Móra va quedar encerclada per territori temple.
Fou al desembre de 1174 quan el rei Alfons I concedia a Guillem de Castellvell els castells de Tivissa, Móra, Garcia i Marçà, amb les pertinences i termes que tenien en temps dels sarraïns: “... ipsum meum castrum de Teviça et ipsum castrum de Móra, ipsum castrum de Garcia cum ipso castro de Marzano...”
D’aquesta manera, aquestes terres passaren a formar part de la Baronia de Castellvell.
L’any 1241 es casen Alamanda de Castellvell, descendent de Guillem de Castellvell, amb Guillem d’Entença, amb això, aquest últim, heretà la baronia de Castellvell. El castell de Móra d’Ebre passariaa formar part de la Baronia dels Entença. Fou en aquest temps quan el mateix castell gaudí d’una importància excepcional dins de la història de Catalunya.
Santa Magdalena de Mucoró (Comanda de Miravet) L’ermita està ubicada al terme municipal de Móra d’Ebre (Riberad’Ebre). Situada a 380 m d’altitud. Tot i que el municipi de Móra era territori dels Entença, els darrers documents apareguts al voltant de l’ermita reflecteixen la seva pertinença a l’Orde del Temple. Segons un document fra Guerau de Clariana, lloctinent del comanador de Miravet, lliurà l’any 1299 a Bernat de Fenollar, batlle reial de Tortosa, el castell de Mucoró que tenien els templers. En el document es feia inventari de tot allò de valor que hi havia a l’església de l’esmentat castell: robes, vestits, ornaments, hàbits, espelmes, una imatge de la Mare de Déu i un considerable nombre de llibres.
D’antuvi, el castell de Mucoró, que fou una de les possessions templeres dins de la baronia d’Entença, no devia ser més que una torre de guaita. L’indret és una talaia natural de primer ordre per vigilar el recorregut de l’Ebre sobre la cubeta de Móra, que es podia comunicar òpticament amb les possessions templeres de la Terra Alta que tenia al costat. És probable que l’ermita de SantaMagdalena fos construïda a mitjan segle XIII.
El santuari fou edificat d’acord amb les característiques de la construcció de la repoblació templera.
L’any 1175, el Rei d’Aragó va donar a Espanyol de Prades i els seus la Torre d’Albozapag, del terme d’Ascó, però situada a l’altra partde riu. Actualment la Torre de l’Espanyol.


lunes, octubre 18, 2004

La Baronia d'Entença i Marçà

Els seus orígens es remunten al 1153 quan el Comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, va conquerir els darrers reductes musulmans de la Ribera d'Ebre i el Priorat. Els nous territoris ocupats es va integrar a la Corona Catalana distribuint-se en jurisdiccions senyorials cedides als nobles i a les ordes militars que havien col·laborat en la seva conquesta.Des de l'any 1174 fins al 1837 Móra d'Ebre i el seu castell, van formar part del territori senyorial conegut amb el nom de baronia d'Entença i del qual també hi van formar part, entre altres, els actuals municipis de Falset, Tivissa, Masroig, Marçà, Garcia, Móra la Nova, Pratdip, Guiamets i Vandellòs. Els diferents senyors de la baronia (els Castellvell, els Subirats-Sant Martí, els Entença, els Prades, els Cardona i els Medinaceli) va tenir la jurisdicció civil, criminal, fiscal i política d'aquest territori fins la desamortització de Mendizabal, per la qual van quedar abolits els senyorius i els hereus. L'any 1174 a Perpinyà, Guillem de Castellvell va rebre del rei Alfons I, fill de Ramon Berenguer IV, el territori originari de la futura baronia: els castells de Móra, Tivissa (Teuiza), Garcia (Carceia) i Marçà (Marzano) amb totes les seves propietats. Guillem de Castellvell va tenir tres fills, Albert, Guillerma i Alamanda. Albert va restar solter i tampoc va tornar de la quarta creuada contra els turcs, així que les propietats de Guillem es van repartir entre les dues filles, per Guillerma les que el seu pare tenia al Penedès i per Alamanda les de l'Ebre. Amb el casament d'Alamanda i Ferrer de Subirats-Sant Martí es perd el llinatge Castellvell i a través del matrimoni de la besnéta de Guillem de Castellvell, Alamanda la jove, l'any 1242, amb Guillem d'Entença "nobilíssim cavaller", nebot de la reina Maria d'Aragó i cosí de Jaume I el Conqueridor, el castell de Móra i la resta de propietats passen a possessió de la família Entença. Amb menys de quinze anys Berenguer d'Entença va heretar la baronia, com a conseqüència de la mort dels seus pares. Posteriorment es casa amb Galbors i fou pare de dotze fills, amb dos dels quals, Guillem i Berenguer, protagonitzà durs enfrontaments amb els seus veïns els Templers i els Montcada de Miravet i Ascó. Aquests episodis bèl·lics són coneguts com la guerra comarcal entre els Templers i els Entença. Entre les escaramusses destaca el setge de vuit dies que va patir el castell de Móra, defensat pel Galbors en absència del seu espòs, i l'atac a Miravet per part dels almogàvers que comandava el fill de Galbor, Berenguer d'Entença, cunyat de Roger de Llúria i company de batalles de Roger de Flor.Guillem d'Entença va ser l'hereu de les propietats que el seu pare tenia a Catalunya i es casà amb Berenguela de Montcada, posant fi a les desavinences d’ambdues famílies. El matrimoni no va tenir fills i les propietats de la baronia van passar al rei Jaume II. L’any 1324 els dominis de la Baronia d’Entença s’incorporen al Comtat de Prades que Jaume II crea pel seu fill l’infant Ramon Berenguer.A partir d’aquesta data, malgrat els canvis de titularitat, la baronia s’anomenarà d’Entença i així consta a l’arxiu Ducal de Medinaceli, conservant-se la seva documentació separada de la de Prades. El següent propietari de la baronia fou l’infant Pere, Comte de les Muntanyes de Prades i Ribagorça, XI Senyor de la Baronia d’Entença. Aquest accedí a la seva propietat l’any 1342 a través d’una permuta amb el seu germà, l’infant Ramon Berenguer. L’any 1358 l’infant Pere va cedir la baronia i el comtat al seu segon fill, Joan.El primogènit del tercer Comte de Prades va morir abans que el seu pare i la baronia fou heretada el 1414 per la seva filla Joana de Prades que es va casar amb Joan Folc de Cardona i entroncà, d’aquest manera, la Baronia d’Entença amb el llinatge dels Cardona. D’aquest matrimoni va nàixer Joan Ramon Folc de Cardona, V comte de Prades i XII senyor de la baronia d’Entença. A partir de la segona meitat del segle XVII el matrimoni de Catalina Antònia d’Aragó Folc de Cardona XII comtessa de Prades i XIX senyora de la baronia d’Entença, amb Juan Francisco de la Cerda Enríquez de la Ribera, faria que la baronia passes a propietat de la castellana casa dels Medinaceli a través del primogènit d’aquest matrimoni, Luís Francisco de la Cerda i Aragó que morí sense descendència el 1711. Els següents propietaris de la baronia foren els Fernández de Córdoba i la mantingueren fins l’abolició dels senyorius entre els anys 1837 i 1841 en que l’Estat Espanyol passà a ser senyor jurisdiccional.
Fou al desembre de 1174 quan el rei Alfons I concedia a Guillem de Castellvell els castells de Tivissa, Móra, Garcia i Marçà, amb les pertinences i termes que tenien en temps dels sarraïns “... ipsum meum castrum de Teviça et ipsum castrum de Móra, ipsum castrum de Garcia cum ipso castro de Marzano...”

RECONQUESTA


És interessant fer un petit relat de com va ésser conquerit pels cristians el poble de Marçà i el nom dels nobles als quals va estar sotmès.
L'any 1137 na Petronella d'Aragó, filla de Ramir II, emmaridà amb Ramon Berenguer IV, comte-rei de Catalunya, al qual Rarnir II va confiar la direcció del regne, unint-se, definitivament, així Aragó i Catalunya.
EIs catalans de l'exèrcit de Ramon Berenguer IV, amb els seus comandants, seguiren el camí de lliurar el castell de Flix. Aleshores, Móra d'Ebre també havia caigut en poder dels cristians i d'altres territoris, com també Marçà i el seu castell.
Els darrers baluards mahometans foren Miravet i Siurana. El setge de Siurana es va iniciar el 22 d'Abril del 1153. El mateix any consta que el poble de Marçà va ser conquerit per Ramon Berenguer IV, com també els pobles de Garcia, el Masroig, Falset i Tivissa, que foren donats a Albert de Castellvell. El dia 24 d'Agost del mateix any va fer en escriptura la donació de dos jornals de terreny al castell de Marçà
L'any 1163, Guillem de Castellvell, nebot d'Albert, va fer donació dels pobles esmentats al rei Alfons I.
Castell de Falset
EIs moros de Prades i Siurana acabdillats pel moro Antenza, van envair el camp de Tarragona. Alfons I, en sotmetre'l, l'obligà a convertir-se al cristianisme; l'anomenà Baró d'Entença i li dona els pobles de Marçà, Garcia, Falset, el Masroig, Tivissa i Móra d'Ebre.
Any 1174. El rei Alfons I concedí a Guillem de Castellvell (que es trobava a Perpinyà) els castells de Tivissa, Móra d'Ebre, Marçà i Garcia.
Any 1229. Alamanda de Subirats succeí al seu fill Ferrer de Sant Martí en la baronia de Castellvell i donà a la seva filla Blanca, previ homenatge de fidelitat, el castell de Marçà
Any 1240. La mateixa Alamanda va vendre a la seva filla tots els drets sobre el castell de Marçà i el de Falset, a canvi dels 800 morabatins que li devia, reservant-sént però l'us de fruit.
Any 1241. La neta d'Alamanda de Subirats es va casar amb Guillem d'Entença i heretà els castells de Móra d'Ebre, Garcia, Tivissa, Ulldemolins, Siurana, Falset, Marçà, Cabacés, Pratdip, Colldejou i el Masroig.
Abans del traspàs de la senyoria, Pere el Gran havia ordenat al seu veguer que exercís la jurisdicció sobre el lloc de Marçà i l'any 1279 el rector pagava vint sous jaquesos i vint-i-set el 1208.
Any 1292. Roger de Llúria, almirall de Pere II, emmaridà amb Saurina, filla de Berenguer d'Entença i Gualbes, senyors de Móra d'Ebre.
Any 1313. El dia 3 de Desembre Guillem d'Entença, a canvi d'uns deutes, va fer donació de la baronia d'Entença al rei Jaume II de Catalunya i Aragó; el rei lliurà aquestes donacions al seu fill Ramon Berenguer i creà el comtat de Prades; Berenguer el va permutar pel d'Empúries amb el seu germà Pere. A la nova senyoria se li atribuí la comarca del Priorat, així s'extingia la línia marquesal de Siurana que va iniciar Albert de Castellvell.
Aquesta situació feudatària es prolongà fins que, el segle XIII, les terrres i els nuclis habitats de la comarca són adjudicats a la baronia d'Entença (testmoni d'aliances amb els comtes de Barcelona i Aragó) encara que més endavant tornaren a pertanyer al domini de la corona amb les classiques situacions alternatives a l'Edat Mitjana, quan pobles, muntanyes i homes formaven un sol inventari patrimonial.
Any 1323. El comte de Prades era senyor d'Altafulla, Falset, Móra d'Ebre, Marcà i Pratdip, de l'antiga baronia d'Entença que Guillem havia cedit al rei.
Scala Dei
Any 1409. Margarida, filla del comte de Prades i de Joana de Cabrera: enmaridà amb Martí l'Humà el dia 17 de Setembre. L'any següent moria el rei: ella es va fer monja al convent de Valldoncella de Barcelona i després passà al convent del Bon Repos d'Scala-Dei, d'on va ser abadessa. Morí l'any 1430 i fou enterrada a Santes Creus.
Any 1421. La comtessa Joana de Prades es casà amb Ramon Folch de Cardona i el comtat de Prades enllaçà amb el de Cardona.
Anastassi IV confirma els béns de l'Església de Tarragona, efectius des de San Joan de Letran el dia 25 de Març del 1154; eren ja un bon nombre d'esglésies primitives fundades al país, entre d'altres hi havia la de Guimerà, Forés, Riudoms, Les Borges, Cambrils, Marçà, Pratdip i Colldejou.

domingo, octubre 17, 2004

Dominació Serraïna


EIs sarraïns, que professaven la religió mahometana, van avançar per les terres de Tarragona, penetrant vers l'interior de les serralades; Marçà va ésser conquerit pels sarraïns, aproximadament, entre els anys 713-718.
Una vegada instal.lats sobre la Miloquera, construïren un castell, possiblement per a defensar-se dels atacs de forces diverses.
Com que el poble estava emplaçat en un lloc mancat d'aigua, al seu mateix peu, junt al camí veïnal que donava pas per a entrar i sortir els habitants, els sarraïns hi construïren una bassa on es recollia aigua de les pluges i d'un aiguamoll que brollava d'entre les pedres.

Bassa del Castell
La bassa era de poca cabuda i tan sols pertanyia al castell; li van donar el nom de Bassa del castell. Els sarraïns que residien dalt del castell baixaven a proveir d'aigua passant per un camí ple de giravolts, anomenat Camí de les Girigonse.., avui ha desaparegut, cobert de malesa.
També construïren un petit castell o fortí, sobre de les anomenades caves del Piqué, conegut pel nom de castellet dels moros.., els seus ocupants gaudien de l'aigua que brollava de les fonts del lloc conegut per estret de Catà; l'aigua era recollida en basses per a regar i fer hortalissa.
Podria ésser que el nom de "Catà" fos el d'algun capdancer moro, cosa que solien fer en donar noms a poblats o llocs on habitaven.
L' estret de Catà és un petit torrent enmig de dues vessants, lloc molt agradable, visitat pels amants de la natura, des d'on es pot contemplar una grandiosa i bonica vista panoràmica.
Hom creu que els dos castells es comunicaven per mitjà de senyals amb reflexos o bé amb fogueres.
Cal ressenyar que una vegada instal.lats, els sarraïns es dedicaren a emmurallar el poblat, amb un petita muralla que, segurament, es va fer amb la col.laboració dels habitants del poblat.
A la part est i oest del poble, o siga a les dues entrades i sortides, hi construïren un petit fortí rodó amb cabuda tan sols per una persona; se suposa que era per a vigilar, com a lloc de centinela. Junt al fortí hi construïren una arcada d'obra amb una grossa porta que, segurament, era per a tancar el pas a tota persona sospitosa. D'un d'aquests fortins encara en queden restes.

Castell de Miravet
El nombre de moros era molt reduït i, els pocs que hi havien, es dedicaren a l'agricultura i a la ramaderia. El poble va viure amb seguretat, convivint pacíficament, i la religió catòlica era respectada.
És evident que durant la seva estada imposaren l'obligació de pagar impostos, amb una llei per la qual quedava exempt de pagament tot aquell ciutadà que es fes mahometà
Els sarraïs varen demostrar ser enginyosos amb els seus treballs. La caserna general dels moros que ocupaven els castells o residien als pobles era el castell de Miravet, regit pel Walí.

Dominació Romana


Dominació ROMANA:
El territori que dominaren les tribus ibèriques era molt extens; el desenvolupament del món ibèric català durà fins a finals del segle III en que els romans amb la difusió de la seva política, provocaren la rapida degradació d'aquella cultura.
Quan els romans varen començar a controlar la vida deIs íbers, aquests portaven uns 400 anys d'existencia.
EIs romans que s'establiren per la comarca ho feren amb el propòsit d'introduir pacíficament el desenvolupament de la civilització llatina.
En un terreny adjacent al poble actual, a una distància d'uns 200 metres segons les troballes que s'hi han fet, és palès que fou habitat per romans i es suposa que possiblement podien ésser patricis (membres d'una classe social privilegiada de l'antiguitat romana que, originariament, podia haver estat una de les famílies de la Roma primitiva que formaven agrupacions de famílies).
Un dels treballs que executaven amb gran perfecció era l'elaboració de terrisses. A una distància d 'uns 200 metres de l'habitacle on se suposa que residien, possiblement, varen ésser ells els que construïren un forn per a coure les peces elaborades, prop d'un cabalós brollador d'aigua.
A dalt del poble, al peu de la Miloquera, durant la dominació romana, s'hi construí una església i prop seu, a la part alta del terreny amb vista al riu, s'hi destina una parcel.la per a cementiri.
L'església va ésser una de les més primitives i va pertànyer al bisbat de Tortosa. EIs romans varen donar a conéixer l'oliver i el cep i els habitants del poble els varen plantar als llocs on feien els conreus.
També van establir la llei deIs impostos i el que no podia pagar amb moneda, pagava amb vianda.
El nom de MARÇÀ deriva del llatí "Martius" d'on surt "martianus" i Marçà

sábado, octubre 16, 2004

Roma a la Ribera d'Ebre

Quan els romans arriben a Empúries l'any 218 a. de C. comença el procés d'ocupació del nostre territori que durarà fins a l'any 197 a. de C., moment en què el cònsol Cató redueix la resistència indígena. A partir d'aquest moment els pobles ibers assimilaran els nous models imposats pels vencedors i s'integraran, a poc a poc, en l'ordre polític, econòmic, social i cultural de Roma. Aquest procés, conegut amb el nom de romanització, imposa una nova forma d'articulació territorial on la majoria dels poblats ibèrics enlairats s'abandonen i passen a ocupar les zones baixes i inicien, d'aquesta manera, un nou model de poblament basat en les villaes i les ciutats. Aquest nou model s'anirà implantant a la Ribera d'Ebre a l'igual que a tots els indrets de la Tarraconensi. Un exemple molt significatiu el trobem al jaciment del Molló de Móra la Nova que és el lloc de la plana que ocupen els antics habitants del Castellet de Banyoles de Tivissa.
El coneixement del poblament romà en el curs inferior de l'Ebre ha millorat molt en els últims anys, sobretot si tenim en compte l'escassetat de dades que hi havia abans dels anys vuitanta. Però aquest coneixement és molt desigual d'unes zones respecte a les altres, gairebé sempre és el resultat de les intervencions arqueològiques puntuals i no hi ha manera d'establir una tipologia de nuclis rurals. Malgrat aquesta escassetat de dades hi ha alguns trets que comencen a ser coneguts sobre la localització dels jaciments, l’economia o l’evolució històrica.
La majoria de les noves villae apareixen relacionades amb les ribes de l'Ebre, normalment en les zones àmplies i planeres. El riu, a banda de ser una important via de comunicació per articular el territori, també reuneix els terrenys més aptes per al cultiu. Si estudiem la distribució dels assentaments datats en l'època tardorepublicana observarem com en la majoria es troben separats un de l’altre per unes distàncies constants i ocupen unes àrees d'explotació teòriques de 1.50 km. Segons l'arqueòleg Jaume Noguera aquest model ocupacional del territori segueix una distribució planificada que respon als nou criteris d'explotació del territori, amb assentaments agraris distribuïts d'una manera més regular, i que ocasionalment seran la llavor de les posteriors viles imperials, com és el cas, per exemple, del Mas del Molló de Móra la Nova.
Les concentracions més importants del poblament romà a les Terres de l'Ebre es troben a les àrees al·luvials, concretament a la zona de Dertosa, a la cubeta de Móra i a l'àrea d'Ascó-Vinebre. El poblament interior és menys conegut i hi destaquen les viles de l'Aumedina de Tivissa, les Planes de Móra la Nova, i les viles de Marçà i Capçanes. La majoria no han estat mai excavades, però en alguns casos conserven restes arquitectòniques visibles (Ginestar, Garcia, Vinebre, la Torre de l'Espanyol...).
En un moment avançat del període imperial sembla detectar-se una concentració del poblament dispers i dels 59 jaciments coneguts fins ara a les comarques del Baix Ebre i la Ribera d'Ebre només 17 proporcionen materials ceràmic d'època tardana (Vinebre, Riba-roja d'Ebre, Móra la Nova, Tivissa, Benifallet, Rasquera...). Malgrat aquesta reducció d'assentaments algunes petites viles continuaran habitades fins a la darreria del segle V i la primeria del VI d. de C. Malgrat que l'agricultura és l'activitat econòmica principal, l'arqueologia ha permès identificar altres activitats, com ara la ceràmica, la metal·lúrgica i especialment la dedicada a la producció vinícola. A partir del segle I a. de C. apareixen en molts assentament estructures relacionades amb el procés d'elaboració del vi, l'emmagatzematge i diferents elements de premsa (Tivissa, Benifallet, Benissanet, Vinebre, Flix, Vinebre i Riba-roja d'Ebre). Quant als orígens de les fundacions de les ciutats romanes a Catalunya hem d'assenyalar que són fruit de la colonització del territori per part de ciutadans romans, veterans de guerra i la concessió del dret de llatinitat a hispans. Pel que fa a l'existència de ciutats romanes a la Ribera d'Ebre, la manca de prospeccions i excavacions arqueològiques ens limita a l'estudi de les fonts clàssiques, concretament als textos de Juli Cèsar i Plini el Vell. De totes les ciutats esmentades en aquestes fonts, alguns historiadors situen tres ciutats importants a la nostra comarca. La historiadora Dolors Cabré i José Gonzàlez Cabré identifiquen Octogesa a Riba-roja d'Ebre, i l'historiador Ramon Járrega Domínguez esmenta les ciutats de Tiar Iulia, a Tivissa, i Bisgargis. Aquesta darrera ciutat, que s'administrava amb el dret romà podria localitzar-se a la zona nord de la Ribera d'Ebre , entre Garcia i Flix.
Article de Francesc Morata i Joan J. Duran, publicat al núm. 19 de la revista La Riuada, de Móra d’Ebre. Abril de 2001

Ilercavonia

Durant el període històric de la cultura ibèrica (segles VI a I a. de C.) l'actual Catalunya estava integrada per diferents pobles ibèrics que compartien uns trets culturals comuns en els àmbits de la llengua, la religió, l'economia i la jerarquització social, però alhora es diferenciaven territorialment per unes fronteres poc definides i règims polítics sobirans. Aquest estats incipients, originats durant la primera edat del ferro, sorgiren de l'evolució interna de cada ètnia. Entenent com a ètnia el resultat d'un procés històric que conforma una identitat pròpia reconeguda pels seus mateixos components, i que parteix d'uns orígens, sentiments i destí comú. L'arqueòleg Almagro-Gorbea va definir el concepte d'ètnia com "un ferm agregat de gent, històricament establerts en un determinat territori, que posseeixen en comú unes particularitats relativament estable de llengua i cultura, i que al mateix temps reconeixen la seva unitat i diferència respecte a altres formacions similars (auto-consciència), expresant-ho mitjançant un nom que es donen ells mateixos (etnònim).
Gràcies al textos clàssics dels geògrafs i historiadors grecs i romans coneixem els noms i els territoris del mosaic de pobles que configuraven la Catalunya protohistòrica. De sud a nord els principals pobles ibers mencionats en les fonts escrites eres els ilercavons, els ilergets, els cossetans, els laietans, els lacetans, els ausetants i els indigets. Els ilercavons controlaven el territori que llindava al nord amb els cossetants a l'altura del Coll de Balaguer (Hospitalet de l'Infant), al sud amb els edetants (abans de Sagunt), al nord-oest amb els ilergets ( prop de Mequinensa) i al sud-oest amb els suessetants (interior del baix Aragó). Aquest territori es coneixia amb el nom d'Ilercavònia i ocupava les actuals comarques de la Ribera d'Ebre, Terra Alta, Baix Ebre, Montsià i la zona del Priorat delimitada per la Mola de Colldejou i la Serra del Montsant, a més dels territoris esmentats del País Valencià i l'Aragó.
La primera referència que trobem en les fonts clàssiques sobre el territori ilercavó apareix en un text, escrit el 500 a de C. pel geògraf grec Hecateu de Milet en el qual es cita el poble "ilaraugatai". Temps desprès aquest poble es dividiria en dos , els ilergets a l'interior i els ilercavons a la zona més costanera. Titus Livi fa referència al territori ilercavó quan relata els fets de la Segona Guerra Púnica i situa el campament militar d'Hasdrubal "in agro ilergavonensium". A mitjans del segle I a. de C. el territori i els seus pobladors apareixent novament en els textos com un dels pobles ("ilercavonii") que acudeixen a Tàrraco ( Caes., B.C., I, 60, 2-4). També trobem el nom d'Ilercavònia en algunes monedes romanes encunyades en nom de Tiberi des de l'any 47 a. de C. fins l'any 31 de la nostra era). Les monedes porten la inscripció de "MUN. HIBERA.IULIA" a l'envers i "ILERCAVONIA" al revers. A les monedes d'Ilercavonia apareixen dos tipus diferents d'embarcacions, unes destinades a la navegació marítima i d'altres a la purament fluvial.
Un dels textos clàsics més coneguts és "l'Ora marítima d'Avié", escrita el segle IV de la nostra era i basada en un periple massaliota del VI a. de C. A partir del vers 472 Avié descriu el territori d'Ilercavònia, citant enclaus geogràfics que s'han identificat com el Mont Caro, el Pas de l'Ase i Tortosa o Tivissa.
A la vora hi hagué nombroses ciutats. Aquí, doncs, s'alçaren les ciutats d'Hiclates, Histra, Sarna i la cèlebre Tiriques. El nom de la ciutat és antic, les riqueses dels seus habitants són molt conegudes al llarg de les costes de l'orbe: car, a més de la fecunditat de la terra, gràcies a la qual el sòl cria ramats, vinyes i els dons de la rossa Ceres, els productes estrangers són remuntats pel riu Hiber. A prop, un mont escarpat aixeca la seva testa altiva, i el riu Òleum, tallant els camps pròxims, s'escola entre els dos penyals d'uns ports. Tot seguit, doncs, el mont Sel·lus (aquest és el nom antic de la muntanya) s'enlaira fins a les altures dels núvols. S'hi adossava la ciutat de Lebedòncia, en temps antics; ara, la campanya, despoblada, no conté més que coves i caus de feres.
Una de les característiques dels ibers era l'elecció d'indrets elevats per establir els nuclis de poblament. Es coneix amb el nom d'oppidum el poblat fortificat en alçada propi dels ibers i d'altres pobles de l'Europa central. L'oppidum, segons els professors de la UOC Munilla i Olesti, s'ha entès com el nucli principal d'habitació d'un sistema polític i territorial amb control sobre una àrea extensa que constituia la seva àrea de captació o zona d'obtenció de recursos econòmics; l'oppidum és també l'espai vertebrador de la resta d'assentaments que composen una estructura de poblament subtribal (torres de guaita, oppidums menors i agrupacions d'explotació agraria sense defenses), de manera que es constitueix en una unitat política que es pot analitzar a partir del coneixement extensiu del poblament d'una zona i de l'aplicació de métodes de distribució teòrics del territori. Les característiques principals d'un assentament en alçada són els següents: facilitat en la defensa de l'indret, potenciada per la construcció de fortificacions; disponibilitat d'una àrea de captació àmplia sobre la que s'exerceis un fort control visual; control de les vies de comunicació cap a la costa i les àrees de mercat, proximitat a zones de recursos hídrics i naturals, com ara boscos i pedreres.
La característica topogràfica del poblament en alçada ha permès que avui en dia encara es conservin molts dels pobles i ciutats que van construir els ibers. Ilercavònia gaudeix d'un importat nombre d'aquest assentaments, i a més a més, se'ns presenta com la zona ibèrica més important de Catalunya i l'única que ens permet copsar tot el procés històric del I mil·lenni a. de C. des del poblament en cova del bronze final de les coves de Marcó i Janet a Tivissa, fins la romanització de territori, passant pel contactes comercials amb els pobles fenicis i grecs i els esdeveniments crucials de la Segona Guerra Púnica. De tot aquest immens bagatge històric cal destacar per la seva importància i, en la majoria dels casos fràgil estat de conservació, els següent jaciments de les terres d'Ilercavònia: Coves Janet i Marcó (Tivissa) El Puig-roig del Roget, (Masroig), El Castellet de Banyoles (Tivissa), Castellons (Flix), Forn Teuler (Ascó), Sant Miquel (Vinebre) , Castellets (Mequinensa), Molló (Móra la Nova) barranc de Gàfols (Ginestar), Castellot de la Roca-Roja (Benifallet),L'Assut (Tivenys), Aldovesta (Benifallet), La Moleta del Remei (Alcanar), Sant Jaume Mas d'en Serra (Alcanar), l'Assut (Tivenys), el Coll del Moro (Gandesa), El Tossal del Moro (Batea), Sant Antoni (Calaceit) i una llista veritablement llarga que creix any rera any gràcies a les noves investigacions, com ho ha estat la descoberta recent d'un important santuari pre-ibèric al terme municipal de Vilalba dels Arcs.

lunes, octubre 04, 2004

MARÇÀ .....edat paleolítica, i el ibers


La recerca i els estudis de l'historiador i arqueòleg Salvador Vilaseca van obrir la porta al coneixement de la nostra història més antiga. Tenim datades troballes des del Paleolític Inferior. Durant els anys 1909 al 1928 el terme de Marçà va ésser recorregut pel doctor Salvador Vilaseca, el qual va fer les següents troballes, a la pertença "Coll Roig" trobà puntes de sageta, destrals de basalt, una destraleta votiva, percussors i d'altres objectes.S'han descobert restes en jaciments de superfície i també en coves i balmes: les coves del Xollat, al bell mig de les Burgueres, el Cau del Molí Paperer, la Miloquera i Cal Montagut.A la Miloquera és on varen fer les troballes més importants, tant als plans superiors com per les faldes es trobaren quantitat de fulles, puntes, gratadors, percussors, esfèrics i destrals de basalt.A la partença de Mas Gran s`hi trobà una quantitat de fragments de terrissa de diversos vasos fets a mà. També es descobriren sepultures de lloses amb restes humanes.
A la Miloquera, la ceràmica prehistòrica que s'hi troba, correspon a vasos fets a mà amb ornamentació de mugrons i cordons en relleu, llisos o amb impressions digitals a la superfície.